Politja i catapulta

LA POLITJA

                                               

Any: 430 a. C

Civilització: Grega

Utilitat: Portar objectes o càrregues pesants amb la mínima força possible i la mínima dificultat possible

Descripció: És una roda subjectada per un fixador pel qual hi passa una corda on, en un extrem, hi ha espai per poder estirar, i per l’altre l’objecte que cal transportar-se.

Història: Segons Plutarc, al seu llibre Vides paral·leles, es diu que Arquímedes, va afirmar que amb una força donada es podia moure qualsevol pes, fins i tot va dir que si existís una altra Terra, anant a ella es podria moure aquesta.

Van moure un vaixell d’armada del rei, ple de passatgers, Arquímedes estirà de la politja i el va fer fora de l’aigua.

        LA CATAPULTA

                      

Any: Sobre el  400 a. C

Civilització: Romana

Són aparells de defensa que s’utilitzen en les invasions, es poden classificar depenent d’aspectes com mida, projectil, temps... hi ha tres tipus.

De tensió:

Emmagatzemen la força del projectil amb una corda de metall, fusta o banya que es tensava i es soltava fent llançar el projectil, és un dels primers en aparèixer, descendents de la balista.

De torsió:

Són aquelles que són accionades per la força emmagatzemada al “torçar”, una madeixa de cordes, tendons o crin de cavall, segons l’època.

De contrapès: 

Llencen el projectil al col·locar una força major que fa que surti disparada.

LA CALZADA ROMANA

La calzada romana era el modelo de camino usado por Roma para la vertebración de su Imperio. La red viaria fue utilizada por el ejército en la conquista de territorios y gracias a ella se podían movilizar grandes efectivos con una rapidez nunca vista hasta entonces. En el aspecto económico desempeñó un papel fundamental, ya que el transporte de mercancías se agilizó notablemente. Las calzadas también tuvieron gran influencia en la difusión de la nueva cultura y en extender por todo el Imperio la romanización.

Unían las ciudades de todos los puntos de Italia y después del Imperio con los centros de decisión políticos o económicos. Los viajes eran fáciles y rápidos para la época, gracias a una organización que favorecía una relativa comodidad para sus usuarios. Pensadas, primero, para uso militar, serán el origen de la expansión económica del Imperio, y después de su final, facilitando las grandes invasiones de los pueblos bárbaros.

El Itinerario de Antonino, del siglo III, es la fuente escrita que mayor información nos aporta sobre la red viaria romana.La primera vía fue creada en el 312 a. C. por Appius Claudius Caecus y unía Roma con Capua: es la Vía Apia. Al final de la República Romana, todo el territorio de la península italiana estaba recorrido por estos grandes ejes, cada vía lleva el nombre del censor que la había creado. Estas vías estaban pavimentadas sólo excepcionalmente: dentro de las ciudades y sus alrededores (con excepción de la Vía Apia, que poco a poco se pavimentó en todo su recorrido). En otros lugares se rellenaban con arena y grava extraídas de canteras abiertas en las proximidades.

Tambor ( tympanum )

Un tambor es un instrumento de percusión membranófono que consta de una caja de resonancia, generalmente de formacilíndrica, y una (o dos) membranas, llamada parche, que cubre la abertura de la caja. El tambor es golpeado, para producir el sonido, en el parche con la mano o con algún objeto, comúnmente baquetas; también se suele percutir la caja.
Este instrumento al que se da también el nombre de caja de guerra era llamado por los griegos tympanon o 
typanon ytympanum por los romanos. En las Bacantes de Eurípides Baco encarga a sus secuaces tomar los tambores de los cuales acostumbraban a servirse los frigios. Estos tambores, afirma, inventados por mí y por Rhea o la gran madre de los dioses, Cibeles. En otro pasaje dice que los Coribantes lo inventaron para él. Entre los griegos se creía que los frigios fueron los inventores del tambor al paso que los romanos pensaban que habían sido los sirios. Lo más probable parece que los griegos tomaran el uso de los tambores de los asiáticos y que de ellos pasaría a los romanos.

El mapa

Descripció: En l’antiguitat, el mapa mostra dues circumferències concèntriques, així com set àrees triangulars envoltant la circumferència exterior. L'àrea de l'interior del cercle representa el continent central, on la ciutat de Babilònia ocupa el lloc central representada mitjançant un rectangle.

Utilitat: La seva utilitat és bàsicament poder veure el món a una escala molt reduïda, per tal de saber localitzar tot el que hi ha al món, com ara ciutats, països, rius, muntanyes, oceans, mars, illes, etc.

Semblances amb l’antic objecte grec o romà:

Actualment el mapa es pot fer molt mes exacte, amb forma d’esfera, la actualitat actual no es només la mateixa que abans, si no que també es per una qüestió econòmica, política...

La Balista i l'Arada Romana

LA BALISTA

• Descripció: La balista romana era una arma d'artilleria pesada. En general llançava pedres, que podien arribar als 30 quilos de pes. Era una de les màquina de setge mes utilitzades per les legions. D’aspecte similars als de una ballesta, però de un mida molt major. Degut a la seva gran mida devia sostenir-se en un trípode i era manejada per diversos homes.
• Utilitat: La balista era una arma d'artilleria que s'emprava per al llançament de pedres de diferents mides. Utilitzada sobretot per llançar contra objectius situats a llarga distància. Les de major calibre podien assolir objectius a més de 150 metres de distància, fent d'elles importants màquines de setge.
• Semblances amb l’antic objecte grec o romà: Ara ja no es pot dir que hi hagi balistes però hi ha objectes que s’assemblen i que la van reemplaçar, com els canyons que van aparèixer al segle XV i tenen el mateixa funció, llençar objectes a distància per enderrocar objectius llunyans, però diferent funcionament.

L'ARADA ROMANA

• Descripció: L'arada romà, o tradicional, estava compost per una part davantera que era de la que tirava l'animal, anomenada timó, peça que estava enllaçada amb la Cameta, i aquesta s'unia amb la base de l'arada (la reixa) mitjançant una telera per aproximadament la meitat de la Cameta i per la punta amb el dental. La reixa era la part que servia per llaurar, enfonsant-se dins la terra, encara que no seria de ferro fins al segle IX, que ho faria amb difusió per tota Europa Occidental, i a partir de llavors es milloraria la tècnica.
• Utilitat: Instrument agrícola que mogut per força animal o mecànica serveix per llaurar la terra obrint solcs en ella.
• Semblances amb l’antic objecte grec o romà: En la nostra època encara s’utilitzen les arades romanes encara que amb més elements incorporats i d’altres materials. Cada cop menys s’utilitzen ja que, els camperols que s’ho poden permetre, utilitzen màquines que substitueixen la força dels animals, com el tractors.

Termes romanes

Descripció: Les termes eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higiènic sanitàries. Són els antecessors de les modernes cases de banys, saunes i balnearis termals i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma.

Utilitat: La ulitilitat bàsica de les termes era per reunir-se, en aquestes era permesa l’entrada a tots, tan patricis com plebeus.

Semblances amb l’antic objecte grec o romà: Actualment també són un lloc per a relaxar-se, on hi ha diferents “piscines”, de diferent mides i amb aigües de diferents temperatures.

Més informació:

Les primeres termes van néixer en llocs on era possible aprofitar les fonts naturals d'aigua calenta o dotades de particulars dots curatius, ja que a l'antiga Grècia ja hi havia construccions senzilles per prendre banys terapèutics.

Però havia de ser sobretot durant l'Imperi quan les termes s'acabarien difonent també dins les ciutats, sense necessitat de cap font natural d'aigua calenta que les alimentés, gràcies al desenvolupament cada cop més evolucionat de les tècniques d'escalfament de l'aigua i de l'ús d'aqüeductes que abastien les termes de les grans quantitats d'aigua que necessitaven.

Enginy roma

EL BIKINI

És aquesta peça explosiva que amb gran impacte en la cultura popular, va aconseguir revolucionar el món de la moda com poques.

Aquest dues peces, s'imposa cada estiu en platges i piscines, sent una minoria les que es resisteixen a renovar-lo amb les més rabioses tendències estivals.

Des que el 1946, el seu inventor l'enginyer automobilístic francès Réard, va tractar de comercialitzar, la peça va estar associada a l'escàndol i potser per això hagi sobreviscut. Aquelles primeres dames que es van atrevir a lluir-es van convertir en veritables icones. En els anys 60, la popularitat de la peça es dispara arrel que algunes imponents estrelles del cel · luloide com Úrsula Andress van posar d'aquesta manera.

Aqüeducte

L'Aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la Seva font Fins a la ciutat a través d'recs de superfície, galeries Subterrànies, i ponts d'arcs Aeris. De totes maneres el Terme s'aplica sobretot a aquests Últims. Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del Terreny per tal que l'aigua Simplement flueixi al sentit  desitjat. Al principi gener de tot 1 desembre emmagatzemava l'aigua ia regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castellà aquarum des d'on és distribuïa en Totes Direccions a través d'canalons. Els primers en Rebre-la eren les fonts públiques i els termes, i Quan els Necessitats d'aquestes estaven Cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també és distribuïa entre particulars.

Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: A sota, uns pilars que sobresurten de terra ia partir d'aquí és van succeint Nivells o pisos, cadascún dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la Part superior server de recursos humans Troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota és permetia 01:00 camí per al pas de persones (Viaducte), Tot i que Això no és tan habitual.

Aqüeductes conservats
Els ponts d'aqüeductes antics Més coneguts a Europa són a els que encara avui és mantenen, herència de l'Imperi Romà. N'hi ha, per Exemple, a Tarragona (Les Ferreres), Segòvia, i también per Itàlia i França. Són construccions que destaquin per la Seva grandiositat i Funcionalitat, atès que s'edificaven per a abastir d'aigua Poblacions que, paper su gran nom d'habitants, no en tenint prou amb els reserves locals que disposaven. A Catalunya encara és conservin restes Menors de ponts d'Aqüeducte a Barcelona, ​​Pineda de Mar (Can Cua) i Sant Jaume dels Domenys, a les Illes Balears hi ha restes com l'Aqüeducte de s'Argamassa i al País Valencià Servei de recursos humans podin TROBAR els restes de l'Aqüeducte romà d'Altea o l'Aqüeducte de Peña Cortada.

Els ponts d'aqüeductes antics més coneguts a Europa són els que encara avui es mantenen, herència de l'imperi Romà. N'hi ha, per exemple, a Tarragona (Les Ferreres), Segòvia, i també per Itàlia i França. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, atès que s'edificaven per a abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves locals que disposaven.

A Catalunya encara es conserven restes menors de ponts d'aqüeducte a Barcelona, Pineda de Mar (Can Cua) i Sant Jaume dels Domenys a les Illes Balears hi ha restes com l'Aqüeducte de s'Argamassa i al País Valencià s'hi poden trobar les restes de l'aqüeducte romà d'Altea o l'Aqüeducte de Peña Cortada.

Enginy grec

L'ASPIRINA

Any 1899

Les petites pastilles d'àcid acetilsalicílic han curat, potser, més malalties menors que qualsevol altra medicina. Hipòcrates va ser el primer a adonar-se del poder curatiu d'aquesta substància. El tractament grec era a base de te d'escorça de salze, i era efectiu contra la febre i la gota. Molt temps després, el químic Felix Hoffman va perfeccionar el remei experimentant amb el seu pare artrític, i el va comercialitzar sota el nom d'Aspirina.

Va ser sintetitzada per primera vegada l'any 1897 pel químic alemany Felix Hoffmannseguint el mètode d'Arthur Eichengrün. La seua propietat terapèutica com a analgèsic i antiinflamatori fou descrita el 1899 pel farmacòleg alemany Heinrich Dreser. És un compost que ja era utilitzat de manera indirecta des de l'antigor per l'efecte que provocava les infusions d'escorça de salze la qual cosa va propiciar que s'investigués quin n'era el compost responsable (la salicina) potenciant els seus efectes convertint-la en forma àcida i fent-la reaccionar amb anhídrid acètic, fins que es va trobar l'aspirina.

TEATRE GREC

                                                           

 És una cultura teatral que va florir en l'Antiga Grècia entre 550 aC i 220 aC Pel que sembla el teatre grec es va originar en un espai Circular a l'aire lliure, en el qual s'executaven unes danses. Al principi s'utilitzava un espai circular de terra llisa i compacta denominat «orchestra» en el centre se situava un altar («thymile») on es sacrificava un xai en honor del déu Dionís. Més tard es van construir edificis adjacents de fusta perquè els actors es vestissin i grades per al públic aprofitant generalment la vessant d'un turó. Conforme la representació teatral es va anar complicant la mida de l'altar va ser disminuint fins a sortir fora de la «orchestra» que va quedar reservada per al cor, es va construir un escenari elevat o «proskenion» on els actors realitzaven la representació, una «skené» o caseta perquè els actors es canviessin de màscares i indumentària i les grades es van construir de fusta o de pedra.

PARTS D'UN TEATRE